TERCER CICLE

TREBALL  D'INVESTIGACIÓ

Xiquets i xiquetes de cinqué i sisé de Primària, ací teniu unes preguntes al voltant de Beethoven que cal investigar  al llarg d'aquesta setmana ( 25 de febrer a 1 de març).
En un full i amb bona lletra les teniu de contestar i clar està molt important escriure el nom de l'alumne que fa aquest treball.

PREGUNTES

1. CIUTAT ON VA NÀIXER L.V. BEETHOVEN.

2. A QUINA CIUTAT ES VA TRASLLADAR PER A ESTUDIAR.

3. NOM DE L'ÒPERA QUE VA  FER.

4. NOM DE LA TERCERA SIMFONIA.

5. AMB QUIN COMPOSITOR VA ESTUDIAR A VIENA.

6. QUIN INSTRUMENT VA ESTUDIAR AMB GRAN MAESTRIA.

7.QUANTES SIMFONIES VA FER EN TOTAL.

8. QUIN MOTIU  VA FER QUE S'APARTARA DE LA GENT.


RECORDEU: AQUELL QUE CONTESTE CORRECTAMENT A LES 8 PREGUNTES TINDRÀ PREMI.

SORT I ÀNIM!

LUDWIG VAN BEETHOVEN

(Bonn, 1770 - Viena, 1827)
Ludwig van Beethoven ha estat un dels més grans compositors que ha donat la història de la música.

Beethoven va néixer en una família humil. El seu mateix nom indica la procedència dels seus avantpassats. La partícula van no és signe de noblesa i Beethoven, en alemany, vol dir "remolatxa", element que indica que procedia dels antics camperols de Flandes.

Josine van Vlesselaer, una de les seves rebesàvies va ser cremada a la foguera per bruixa cap a finals del segle XVI.

Un segle més tard, l'avi de Beethoven, Ludwig el gran, va obtenir una col·locació com a músic a la Cort de Colònia.

El pare de Beethoven, va ocupar un lloc com a tenor, pianista i violinista a la capella del príncep-arquebisbe Clemens, però en aquella època els músics estaven molt mal pagats.

La mare de Beethoven, Maria Magdalena Keverich, era filla d'un inspector de les cuines del príncep.

Una veïna de Beethoven, molt amiga de la seva mare que tenia un forn de pa, va escriure un diari gràcies al qual s'han pogut saber detalls sobre la infantesa de Beethoven.

Cecília Fischer explica en el seu diari que el nen era tractat amb molta severitat pel seu pare perquè el volia convertir en un nen prodigi com Mozart. Sembla que el lligava al piano, obligant-lo a practicar sense aixecar el cap i, amb el seu primer professor de piano, Tobias Pfeiffer, molt amic del seu pare, el despertaven i el feien tocar tota la nit fins que es feia de dia.

Als onze anys ja era violinista d'una petita orquestra de teatre i als tretze substituïa al seu mestre en l'orgue de l'església.

Potser aquesta infantesa tan dura el va convertir en una persona de caràcter difícil.

No es va arribar a casar mai. El gran amor de la seva vida sembla que va ser Antonie von Birkenstock casada amb Franz Brentano, que ha passat a la història coneguda com la immortal estimada.

Des de molt jove, als vint-i-sis anys, va començar a notar els símptomes de la sordesa que més endavant esdevindria total. Aquesta tragèdia va causar-li un enorme desànim agreujat per la mort del seu germà i la seva decisió d'acollir al seu nebot en contra de la voluntat de la seva cunyada.

Els darrers anys de la seva vida els va passar gairebé aïllat, relacionant-se només amb alguns amics íntims a través dels Quaderns de conversa amb els que es comunicava, havent quedat totalment sord.

Una pneumònia va acabar amb la seva vida el 26 de març de 1827. Més de 20000 persones van anar a l'enterrament. Entre ells es trobava en Franz Schubert, gran admirador de Beethoven i a la ciutat de Viena, aquell dia no es van obrir les escoles.

Beethoven va ser un artista molt complet, precursor del Romanticisme, la seva extensa producció inclou tots els gèneres musicals: sonates, concerts, simfonies, òperes, quartets, lieder...

La seva obra es pot dividir en tres períodes compositius:

- Període 1770-1800: sotmetiment a les formes clàssiques.

Obres: Primera i Segona Simfonia, Septet Op.20, la Patètica Op.13.

- Període 1801-1814: continguts expressius densos i canvis de tonalitat sobtats. Obres: Tercera a Vuitena Simfonies, "Clar de Lluna" Op.27 n.2 , Sonata Apassionata Op.57.

- Període 1815-1827: absoluta llibertat melòdica i formal.

Obres: Novena Simfonia, Gran Fuga per a corda Op.133, Missa Solemnis en Re Major.

Va composar nombrosos Lieder amb text de diferents autors, com Johann Wolfgag von Goethe i Johann Christoph Friedrich von Schiller, als que va conèixer personalment.

Goethe va dir de Beethoven:

Ha sabut penetrar fins al fons de les meves intencions amb un autèntic talent, digne de la més gran admiració.




                          TERCER CICLE

EL MIQUELET DE LA SEU

El Miquelet de la Seu

xim pum ale ale pum cata pum MEC

s’ha obert com una magrana xim pum.

S’ha obert com una magrana

xim pum ale ale pum cata pum MEC

el Miquelet de la Seu.

La culpa la té l’obrer

xim pum ale ale pum cata pum MEC

que l’ha fet de mala gana XIM PUM

Que l’ha fet de mala gana

xim pum ale ale pum cata pum MEC

el Miquelet de la Seu

(Paco Muñoz, Adaptació)

El violí i la viola
	Actualment, el violí i la viola tenen la mateixa morfologia, només que la viola és més gran i està afinada una quinta més avall. La viola té un so més avellutat, però el violí té més possibilitats expressives. Paradoxalment, el violí se sol tocar amb un arquet més llarg que la viola. Tant la tapa superior com la posterior són convexes, amb perforacions acústiques en forma de "f" en la superior o taula harmònica. El pont s'aguanta sobre la tapa només per la pressió de les cordes. Les quatre cordes estan fixades al cordal per la part de baix i a les clavilles, que en permeten l'afinació, per la part de dalt. Estan afinades per quintes (Sol2, Re3, La3 i Mi4 pel violí i Do2, Sol2, Re3 i La3 per la viola).
A l'interior de la caixa de ressonància hi ha dos elements importantíssims per a la sonoritat de l'instrument: la barra d'harmonia, encolada longitudinalment sota la tapa, i l'ànima, que s'aguanta per pressió entre les dues tapes, mantenint-ne la convexitat i impedint que cedeixin per la pressió del pont. L'arquet també ha evolucionat de manera notòria des dels seus inicis, en què era simplement un arc de fusta que mantenia les cerres tensades. Posteriorment s'hi va aplicar un sistema de cremallera que permetia a l'instrumentista anar tensant l'arc a mesura que ho necessitava. A mitjans del s. XVIII, però, ja va anar agafant la forma actual, amb la curvatura a l'inrevés i un cargol que permet mantenir la pressió de les cerres en el punt adient. Parts del violí L'arquet

El violoncel
	El violoncel, com ja hem dit més amunt, té exactament els mateixos elements que el violí i la viola, i una morfologia igual. Per raó de la seva mida s'ha de tocar recolzant-lo a terra, per la qual cosa té una pica a la part inferior, regulable de manera que l'instrument pugui quedar a l'alçada més còmoda per l'instrumentista. Encara que la manera de tocar-lo recordi a la de les violes de gamba, les seves característiques corresponen exactament a les del violí: afinació de les cordes per quintes (i no per quartes), exactament una octava per sota de les de la viola (Do1, Sol1, Re2, La2) i les dues tapes són convexes. L'instrumentista, per tocar-lo, es col·loca assegut i amb l'instrument entre les cames, tot i que no cal que l'hi aguanti, com en les antigues violes de gamba. Pel demès, la tècnica és similar a la del violí i la viola, excepte certes qüestions de la posició dels dits, donades per la major separació entre les posicions de les notes.

El contrabaix
	El contrabaix, com ja hem dit, és l'únic dels quatre del grup que conserva certes característiques de les antigues violes de gamba: la tapa posterior és plana, no convexa com en els altres tres; les espatlles tenen la forma més caiguda que la dels altres tres (que és pràcticament igual); i, finalment, l'afinació de les cordes és per quartes (i no pas per quintes com els altres tres) (Mi-1, La-1, Re1, Sol1, quan les cordes són quatre). És el més gran i, per tant, el que fa funcions de baix en el grup, tot i que en el quartet de corda estàndard no hi apareix, per qüestions d'equilibri del so, i aquesta funció la fa el violoncel. Una altra reminiscència que li queda del temps de les violes de gamba és el nombre variable de cordes. Tot i que el més habitual és que siguin quatre, com ja tenen més que fixat els altres tres membres del grup, és freqüent, en certes zones, l'ús de contrabaixos de cinc cordes (n'hi havia hagut de més) o de tres cordes. Concretament, les Cobles de Catalunya solen utilitzar contrabaixos amb tres cordes, un pont més alt i les cordes de tripa, anomenats verres o violons.

		-
	Són instruments de corda pinçada aquells en els quals les cordes es toquen directament amb els dits. Són, evidentment, els instruments de corda d'origen més antic, derivats de les arpes sumèries i gregues, de les cítares i les lires gregues i romanes i dels llaüts mesopotàmics. Els instruments del tipus llaüt (descendents dels antics llaüts i cítares), amb una caixa de ressonància, taula harmònica i mànec per aguantar les cordes, han donat lloc a un innombrable tipus d'instruments en totes les cultures, el més evolucionat dels quals ha estat la guitarra. D'aquest mateix tipus descendeixen, també, els instruments de corda fregada, com ho prova el fet que, en un cert moment històric (s. XVI), a tots aquests instruments se'ls agrupava sota el genèric de violes, distingint entre violes d'arc i violes de mà. D'entre els altres, descendents de les lires i les arpes, el que ha fet major fortuna és l'arpa moderna o de concert. (Nota: si cliqueu sobre els instruments, podreu sentir com sonen) La guitarra Com ja hem dit, la guitarra ha estat, d'entre els instruments tipus llaüt, el que més ha evolucionat. La caixa de ressonància, en la forma característica de vuit, té les dues tapes planes, amb un forat harmònic rodó al mig. Sobre el mànec hi ha enganxat el batedor o diapasó, amb trasts que faciliten l'afinació (els trasts no són presents en els instruments de corda fregada). Històricament, hi ha hagut guitarres amb un nombre variable de cordes, però actualment el model més estès en té sis, afinades Mi1, La1, Re2, Sol2, Si2, Mi3. També existeixen models amb dotze cordes. Parts de la guitarra L'arpa L'arpa descendeix directament dels instruments de corda més antics coneguts, que consisteixen en un mànec que aguanta un seguit de cordes (una per a cada so) sobre un element que serveix de caixa de ressonància. L'arpa actual ha augmentat, respecte a les arpes antigues, considerablement el volum i el nombre de cordes, per la qual cosa es va fer necessària la introducció de la columna que aguanta el braç i dóna estabilitat a tot el conjunt. La diferència principal amb els instruments de corda pinçada tipus llaüt és la no existència de batedor sobre el que vibren les cordes i sobre el que la pressió dels dits escurça la longitud de la corda per fer el so de cada nota. L'arpa, doncs, ha de tenir una corda fixa per a cada nota, cosa que fa que l'instrumentista tingui les dues mans lliures per polsar-les. Avui dia, les arpes de concert disposen de pedals que fan possible la interpretació de notes diferents amb les cordes. Parts de l'arpa

		-
	El piano El piano és considerat, avui dia, el rei dels instruments, per ser el de majors possibilitats harmòniques i dinàmiques. En fou inventor, a principis del s. XVIII un tal Cristofori, de Florència, on era mantenidor dels clavicèmbals del príncep de Mèdici. De fet, el muntà dins la mateixa caixa d'un clavicèmbal (instrument també anomenat clave o clavecí), però inspirant-se en el mecanisme dels clavicordis. El clavicèmbal era un instrument de cordes pinçades, si bé era un mecanisme accionat per una tecla el que pinçava la corda i no pas els dits de l'instrumentista. El clavicordi, en canvi, com el piano actual, era un instrument de cordes percudides que portava incorporada, a cada tecla, una tangent metàl·lica que colpejava les cordes. El clavicèmbal tenia unes possibilitats dinàmiques molt limitades i el clavicordi poca potència. Cristòfori va canviar el sistema de tangents per martells, de manera que el so s'assemblava més al de les cítares de baquetes, que es toquen colpejant les cordes amb unes baquetes, el representant més conegut de les quals és, actualment, el címbalom hongarès. El primer model fou anomenat "gravecembalo col piano e col forte", precisament per les seves possibilitats dinàmiques, per ser posteriorment anomenat pianoforte i, finalment, senzillament piano. Cal dir que durant tot el s. XVIII convisqueren amb igual fortuna pianos i clavicèmbals, ja que els pianos primitius no aconseguien la brillantor del so dels claves. No fou fins al s. XIX que el piano es perfeccionà i acabà imposant-se entre els romàntics, sobretot gràcies, en part, a l'elaboració d'uns mobles més robusts que aguanten, actualment, grans "arpes" metàl·liques amb multitud de cordes i, per altra part, al perfeccionament del mecanisme que combina martells i apagadors i la introducció dels pedals, que augmentaren significativament les possibilitats expressives de l'instrument. Actualment existeixen pianos de cua, amb "l'arpa" de les cordes en posició horitzontal i pianos verticals, amb les cordes en aquesta posició. Tots ells amb un teclat de més de set octaves.